Però bé, llegir aquesta mena de llibres també té coses bones. Tenir tema de conversa és la principal. Però potser, seran les secundàries, les que més utilitzi. Si més no, fins ara així ha ocorregut.

En primer lloc he d’aclarir que aquesta secció estarà plena d’spoilers i que encara que estigui parlant del capítol 1, puc fer una referència al 3.

En segon lloc, les cites que fagi seran en castellà, ja que el meu exemplar és en castellà i ja se sap allò de “Tradutore, traitore”, més val que un text es tradueixi el mínim possible de vegades a partir de l’original. I no, no hi ha ganes d’agafar un exemplar català, perquè costa diners, la portada no és com hauria de ser (dues serps mossegant-se la cua) i a més, em molesta la seva censura tan marcada, però això si de cas, pot ser algun dia fagi una entrada especial en quant a il·lacions i censura.

Finalment, he d’afegir que aquestes anàlisis no només seran meves sinó també recopilacions que hauré fet d’altres persones i que, si en un futur ho veig convenient, aniré editant les entrades per a afergir-hi informació que se m’hagi passat per alt.

Sense més dil·lacions, anem d’una vegada per feina:

→ Malgrat tractar-se del pròleg, no hi ha cap mena de títol, tret del rètol de la botiga d’en Koreander. En aquesta novel·la, els capítols depenen del llibre protagonista, no de la realitat de fora. Com que encara en Bastian no ha començat a llegir, no hi ha capítols.

→ El mític Koreander. Aquest personatge té un caràcter bastant… peculiar. En un principi deixa anar la cita aquella de:

“No me gustan los niños en absoluto. Para mí no son más que unos llorones y unos pesados que lo destrozan todo, manchan los libros de mermelada y les rasgan las pàginas, y a los que les importa un pimiento que los mayores tengan también sus precupaciones y sus problemas. Te lo digo sólo para que sepas a qué atenderte.”

En un principi pot semblar una mica desagradable, però té bastant raó. A més, després li dona conversa a en Bastian de manera desinteressada, encara que segueixi sent una mica desagradable. Sembla un home amargat i pessimista, una mica fart de la vida, pot ser.

Per altra banda, està també aquest breu diàleg:

“–Me llamo Bastián –dijo el muchacho–. Bastián Baltasar Bux.

–Un nombre bastante raro –gruñó el hombre–, con esas tres bes. (…) Yo me llamo Karl Konrad Koreander.

–Tres kas –dijo el muchacho seriamente.

–Mmm –refunfuñó el viejo–. ¡Es verdad!”

No sé si això és una crítica del tipus “només ens fixem en els defectes/les rareses dels altres”. Pel “¡Es verdad!” d’en Koreander, sembla que se n’acabi d’adonar. De totes maneres, segur que en la seva infància li van fer burla amb les sigles coincidents del seu nom i de l’organització. De totes maneres, potser sí que sap, en el fons, tractar amb nens i aquesta era una manera de remarcar quelcom que ambdós tenen en comú.

→ En llegir la descripció de “La Historia Interminable” per primera vegada, és inevitable tancar el llibre i mirar la portada. (Per això deia que la portada de l’edició catalana més nova és una bírria; s’hi han de veure les dues serps. Sinó, ja em diràs tu quina gràcia.) També és inevitable per als més curiosos fullejar-lo.

El llibre que estàs llegint es troba dins del relat. Això passa també en altres històries. Que el llibre que llegim tingui el mateix títol que el llibre que té un important protagonisme. El que no he tornat a veure és que el dins el llibre protagonista es parli d’un llibre amb el mateix títol i així fins a l’infinit. D’això, però, ja n’acabarem de parlar més endavant.

→ Una altra cita (aquesta és realment genial):

“Las pasiones humanas son un misterio, y a los niños les pasa lo mismo que a los mayores. Los que se dejan llevar por ellas no pueden explicárselas, y los que no las han vivido no pueden comprenderlas. Hay hombres que se juegan la vida para subir a una montaña. Nadie, ni siquiera ellos, puede explicar realmente por qué. Otros se arruinan para conquistar el corazón de una persona que no quiere saber nada de ellos. Otros se destruyen a sí mismos por no saber resistir los placeres de la mesa… o de la botella. Algunos pierden cuanto tienen para ganar en un juego de azar, o lo sacrifican todo a una idea fija que jamás podrá realizarse. Unos cuantos creen que sólo serán felices en algún lugar distinto, y recorren el mundo durante toda su vida. Y unos pocos no descansan hasta que consiguen ser poderosos. (…)”

Clarament, aquest paràgraf sencer no aporta res en si a la història, però de ben segur que el senyor Ende es va estar la seva estona (més ben dit, els seus dies), planificant, corretgint i entramant el conjunt d’aquest text. La seva única utilitat pràctica és fer d’introducció a les passió d’en Bastian, però realment és un paràgraf que trobo que no sobra. Es fa curt i tot, però més llarg ja es faria pesat.

→ La passió d’en Bastian. Qui hagi estat un apassionat de la lectura des de ben petit, haurà sentit una gran identificació amb en Bastian, aquest nen tan poc gràcil que ningú desitjaria ser. I per aquesta acèrrima passió (i el pitjor de les passions és que fàcilment es poden convertir en obsessió) és que roba el llibre que es troba davant seu, ja que…

→ “Miró fijamente el título del libro y sintió frío y calor a un tiempo. Eso era, exactamente, lo que había soñado tan a menudo y lo que, desde que se había entregado a su pasión, venía deseando: ¡Una historia que no acabase nunca!”

Imagina’t. Això és el que contínuament passa avui dia amb els bestsellers que tan sols haurien d’èsser d’un volum i acaben essent una saga de noséquants. Els fans no volen que acabi la història, no volen abandonar aquells personatges amb qui han compartit tantes estones meravelloses. En resum, volen més llibres. Per tant, l’editorial els vol complaure i l’autor-cutre (perquè ha de quedar ben clar que no tots ho fan) hi accedeix, sabent que el següent (i el següent del següent del següent, encara que no sigui gaire bo) es vendrà prou bé i tenint en compte que, degut al prestigi de la saga, pot exigir a l’editorial que li pagui un percentatge per llibre més alt del que està estipulat. (Ups, m’he anat per les branques).

Ara, seria genial llegir una història increïble que mai s’acabés, que mai es repetís, que sempre t’aportés coses… En fi, una autèntica utopia. Un somni irresistible, per a en Bastian.

→ En Bastian, que s’adona d’allò tan terrible que ha fet i que veu que ja res té marxa enrere, en comptes d’encarar-se a la realitat, fuig com a bon covard que és.

→ “<<(…)Para vivirlo hay que leerlo, eso está claro. Pero está dentro ya antes. Me gustaría saber de qué modo.>>” La primera vegada que vaig llegir aquest paràgraf vaig pensar una cosa similar a: “Aquest nen és tonto o què?” Aquest tipus de pensament no és propi d’un nen. És el resultat de llarga estona d’estar filosofant d’un adult. I clar, els nens no poden entendre encara això en la seva totalitat. Aquí, l’autor la va pifiar. En Koreander ho hauria pogut haver dit abans i llestos.

El que aquí s’explica és que la vida la vius només una vegada, que és irrepetible i que contínuament l’únic que existeix és el present. Les històries plasmades en paper, en canvi, romanen sempre iguals, inalterables. Per a elles el temps no existeix.

→ Per últim, tenim el títol “La historia interminable” ara pintat en verd. El primer cop apareix en vermell ja que el llibre encara no ha estat obert i, en un principi, en Bastian no tenia intenció de llegir-lo, sinó de saber-ne el títol. Ara, en canvi, està disposat a capbussar-se en la història de cap a peus.

1) Quin és el llibre que més et va fer plorar?
Doncs no ho sé… és que sóc molt sentimental xDD, però per exemple un que em va esgarrifar i arrencar unes quantes llàgrimes va ser “Terres verges”, d’Enric Larreula. És boníssim, però s’ha de tenir certa maduresa per a llegir-lo; s’hi redacten certes fets no gaire agradables…

2) Quin és el llibre que més et va fer riure?
Doncs “El éxodo de los gnomos viajeros I: Caminoneros”, de Terry Pratchet, i perquè no he llegit més coses d’aquest home, perquè segons diuen tot el que ell escriu fa molta gràcia (però em fa un pal començar amb “Món-disc”…)

3) Quin és el llibre que més et va avorrir?
Diria que va ser “Amor y Pedagogía”, de Miguel Mihura.

4) Quin és el llibre que més has llegit?
“Y decirte una estupidez, por ejemplo, te quiero”, de noséqui. I el pitjor del cas és que no el vaig llegir tantes vegades (més de 6) perquè m’agradés, sinó perquè havia de fer un treball de detalls que et trobes a cada pàgina i després un examen…

5) Quin llibre va canviar la teva manera de pensar?
“El Alquimista”, de Paulo Coelho, però només uns dies.

6) Quin és el teu llibre preferit?
Encara no l’he trobat.

7) Quin és el millor llibre que mai has llegit?
Diria que “La Historia Interminable”, és un llibre genial, ple de simbolismes però no es fa pesat. L’única pega és que no m’identifico amb els personatges, sinó de ben segur que aquest llibre també estaria a la resposta 5. A veure’m si m’animo a fer-ne un anàlisi apurat.

8) Quin és el pitjor que mai has llegit?
“El curioso incidente del perro a media noche”, no sé de qui és, però de veritat, en teoria està redactat per un noi de 15 anys, però sembla escrit per un nen. Està molt mal escrit, de veritat, el detesto. No sé encara com és que el vaig acabar.

9) Quin és l’últim llibre que has llegit?
El “Pantacràs Xinxolaina”, de Josep Albanell, àlies Joles Sennell. És bastant entretingut.

10) Quin llibre estàs llegint?
“El Barcelonauta”, de Josep Albanell. De moment, el principi, se m’està fent un xic farragòs.

11) On t’agrada llegir?
Al meu llit, sense cap mena de soroll

12) Amb quina freqüència vas a la biblioteca?
No ho sé… Pot haver-hi setmanes que hi vagi dues o tres vegades i després estar-me tres setmanes abans de tornar-hi…

13) Quines tres característiques ha de tenir el teu llibre ideal?
A. Que no hi hagi coses by the face ni plotholes i si pot ser que sigui a la vegada bastant enrevessat.
B. Que els personatges m’arribin.
C. Que m’emocioni d’alguna manera (és a dir que em faci riure o plorar o entendrir-me o etc. I si és tot a la vegada, doncs millor que millor).
Aquestes tres característiques durien a una quarta: que em faci sentir espiritual i m’enlairi. Que em torni lleugera com un núvol d’estiu.

El punt fluix, sens dubte, són les seves il·lustracions. Malgrat que en quant a la bellesa siguin prou passables, jo les suspenc. Es nota que l’il·lustrador/a no ha llegit amb prou cura el llibre. Per…
1.) Els tamanys. Un exemple: a les fulles il·lustrades molt més petites del que en realitat es descriuen (una fulla pot cobrir cent homenets, però en diverses il·lustracions es veu com una d’aquelles fulles tan sols podria cobrir a un o dos homes) o potser és que els homenets eren més grans… (la cosa és que després fan formigues molt més grans que els homenets i les fulles… imagineu-vos un arbre amb unes fulles més petites que formigues)
2.) Les descripcions. Exemple: en un lloc se’ns diu que es deia d’un home que no era ni boig ni vell malgrat que la gent l’anomenés així. Surt dibuixat en els seus cabals, però té l’aspecte de 60-65 anys T_T
3.) Apreciacions cal tenir en compte. Exemple: Tot il·lustrador ha de copsar el més mínim detall i saber una mica de matemàtiques. Per què, a veure’m, tenint en compte que en aquest microcosmos no hi ha cirugia estètica, es dibuixa una dona d’uns 32-35 anys amb l’aspecte d’una vella de 70, i una dona d’uns 50 me la dibuixen com si fos de 25-30? (Les edats es dedueixen fent càlculs, comparant i tal i qual…)
Potser aquests punts es podrien barrejar entre sí, però trobo la classificació prou encertada perquè remarca els llocs on més ha fallat.

En resum, que aquests dos volums són genials i que si els podeu aconseguir sense les il·lustracions que jo he hagut de sofrir (les de l’edició actual tant en castellà com en català són iguals), doncs millor que millor.

 Primer de tot faig un parèntesis: està clar que els llibres de fantasia no segueixen moltes de les regles de la realitat. I en cadascun d’aquests llibres (o sagues, móns, etc.), aquestes normes són diferents. És de sobres conegut que qui determina aquest reglament és ni més ni menys que l’autor. Per tant, encara que la fantasia sigui molt àmplia, els llibres tenen aquestes limitacions donades per l’autor. Per la qual cosa, els mateixos autors han de respectar aquestes lleis. 

El trencament d’aquestes lleis ve donat moltes vegades pel fet que a l’autor li publiquen un llibre, en un principi independent. Un llibre en què tampoc hi té gaire esperances. I llavors… PAF! Es converteix en best-seller. La reacció de molta gent (tant per part dels fans com per part de l’editorial) és demanar-li que faci una segona part (i una tercera, una quarta…). I moltes vegades, l’autor també hi està interessat. Encara que el llibre acabi la mar de tancat. Encara que no sigui lògic buscar una continuació.

 Llavors, moltes vegades, l’autor cedeix a la pressió mediàtica i/o salarial i escriu una continuació. En aquests casos, quan en un principi no es té pensat realitzar una continuació, no fa justícia amb les espectatives posades. D’altra banda, l’autor, a vegades, també vol aprofitar l’èxit i, aquest cop deixa el final del llibre obert, per poder escriure una tercera part.

El que passa és que fent això, acaba contradient-se…

[Aviso, a partir d’aquí hi haurà SPOILERS fins al tercer llibre de la saga de Molly Moon.]

 I és el que ha passat amb Molly Moon, però en comptes del primer al segon llibre per tal de publicar-ne un tercer, ha passat del segon al tercer llibre per a publicar-ne un quart. M’explico: el primer llibre acaba tancat. L’autora va cedir a la pressió i va fer un segon llibre… que acaba també tancat (no pas com la segona peli de Piratas del Caribe). El tercer, en canvi, deixa un final tan obert que es pot considerar que no és ni final. I a més, per tal d’oferir aquest final, es contradiu amb un punt bàsic del segon.

M’explico: en el segon llibre, quan la Molly guanya el germà de la bibliotecària, aquest li diu que això és degut a què ella va ser filla única i, en canvi ell va tenir una germana bessona amb la qual va haver de compartir la meitat del poder hipnòtic que en un principi li hauria correspost. Biològicament, això no s’aguanta per enlloc… (encara que fossin germans d’un mateix òvul no tindria sentit, o és que els bessons neixen amb la meitat del coeficient intel·lectual que els correspon?). En fi, ja he comentat que és una novel·la de fantasia i, per tant, l’autor hi posa les seves normes. I clar, són normes que no es corresponen amb la realitat. Fins aquí bé. El gran error ve quan, al final del tercer llibre, la mare de la Molly (és a dir, la bibliotecària) li explica que a part d’ella, també va tenir un altre fill a la vegada, un fill que a hores d’ara no sé sap on para… Això voldria dir que en el segon llibre la Molly i el seu tiet (i no em digueu que el tiet no ho podia saber perquè precisament va ser ell qui va muntar tot l’escàndol quan la mare de la Molly va parir) haurien estat en igualtat de condicions! Però clar, és que així segur que hi ha algun mentecat que va i es compra el quart llibre per tal de conèixer el germà de la Molly.

En fi, aquest és un dels tres motius pels quals no penso llegir el quart llibre (ni els que vinguin) de Molly Moon. I dubto que llegeixi res més de la Georgia Byng. Amb aquest comportament, els escriptors perden el meu respecte.

Últimament, llegixo més que mai, i com més llegeixo més vull llegir. En certa manera, la lectura pot arribar a ser una adicció (però bé, ara em tiraré una temporadeta sense llegir res, bàsicament perquè no puc).

Aquest blog serà per comentar llibres que he llegit i llibres que llegiré. Serà ni més ni menys que un blog de lectura.

À bien tôt